Qui dies passa anys empeny. L’Apiària va començar a caminar un diumenge dos d’octubre de 1966, ara fa just cinquanta anys. Un grup d’agosarats caps de família, perquè agosarats havien de ser per aventurar-se en la creació d’una escola, van començar un viatge que no ha tingut aturador.

Ara fa cinquanta anys aquells joves pares van trobar-se sense escola per als seus fills. Amb moltes ganes, empenta i esperit de sacrifici van saber tocar les tecles que calia (l’Església, els bancs, l’administració, la solidaritat i el compromís de tot el poble de Piera). Així va néixer l’Apiària. Com un rusc d’abelles era aquella escola, un objectiu col·lectiu on tothom treballava en la creació primer i en la consolidació després d’un projecte que podríem considerar únic. 

Aquest passat diumenge es van complir cinquanta anys exactes, dia per dia, d’aquell començament. Era també dos d’octubre i era també diumenge. En el pati de l’escola una senyera presidia l’acte, decoracions als costats, cadires en el centre. En l’escenari, poc elevat, sis persones: en Jaume Borràs com a mestre de cerimònies; el senyor Joan Recasens, el president de la històrica primera junta; mossèn Ramon, com a representant de l’Església, que va ser prou rellevant en els inicis de l’escola; l’alcalde senyor Jordi Madrid, representant de les institucions locals; la senyora Montserrat Ramon, directora de l’escola; i el senyor Eduard Coral, president de la junta de pares actual.
Entre els assistents es trobaven els pares que havien estat membres de totes les juntes, la present i les passades (també alguns dels fundadors), el claustre de mestres i alguns dels pares actuals.
Els parlaments van ser oportuns i la cerimònia senzilla i autèntica, amb el punt just de velles anècdotes, moments divertits i llagrimetes d’emoció.
Per molts anys, Apiària!

Si diumenge va ser la cerimònia de reconeixement al passat, el dilluns va ser la cerimònia de projecció al futur. Si el diumenge els protagonistes van ser els grans (fundadors, juntes, mestres, pares...) el dilluns va ser la canalla.

Efectivament, durant el matí els alumnes de tots els cursos dedicaven uns breus moments a escriure desitjos que penjaven d’uns globus. Passats tots els cursos, vora el migdia, asseguts en rotllana, tots els alumnes van participar en l’enlairament. A una senyal i amb música de Lennon, globus de diversos colors i els seus missatges d’esperança sortien del pati de l’escola, guanyaven alçada i eren empesos pel vent. Com els alumnes de cada promoció que marxen de l’escola aixecant el volt, els globus guanyaven metres, s’allunyaven i acabaven desapareixent a l’horitzó.
Els nens i nenes, nois i noies, commoguts, van quedar una estona contemplant en el cel aquells punts que es fonien amb el blau.